[17] Γεγόνασι δ' Ἡράκλειτοι πέντε˙ πρῶτος αὐτὸς οὗτος˙ δεύτερος ποιητὴς λυρικός, οὗ ἐστι Τῶν δώδεκα θεῶν ἐγκώμιον˙ τρίτος ἐλεγείας ποιητὴς Ἁλικαρνασσεύς, εἰς ὃν Καλλίμαχος πεποίηκεν οὕτως˙ (Epigr. 2 Pfeiffer)

εἶπέ τις, Ἡράκλειτε, τεὸν μόρον, ἐς δέ με δάκρυ
ἤγαγεν, ἐμνήσθην δ' ὁσσάκις ἀμφότεροι
ἥλιον ἐν λέσχῃ κατεδύσαμεν. ἀλλὰ σὺ μέν που,
ξεῖν' Ἁλικαρνασσεῦ, τετράπαλαι σποδιή,
αἱ δὲ τεαὶ ζώουσιν ἀηδόνες, ᾗσιν ὁ πάντων
ἁρπάκτης Ἀΐδης οὐκ ἐπὶ χεῖρα βαλεῖ.

τέταρτος Λέσβιος, ἱστορίαν γεγραφὼς Μακεδονικήν˙ πέμπτος σπουδογέλοιος, ἀπὸ κιθαρῳδίας μεταβεβηκὼς εἰς τὸ εἶδος.

[17] Ve ne furono cinque col nome di Eraclito: I. il nostro; II. poeta lirico, che scrisse un encomio dei dodici dèi; III. poeta elegiaco di Alicarnasso, per il quale Callimaco compose questi versi: 40*


O Eraclito, la notizia della tua morte m'indusse al pianto: mi ricordai quante volte conversando entrambi avevamo tratto giù dal cielo il sole. Ora tu, o ospite d'Alicarnasso, già da tempo sei cenere. Ma vivono i tuoi canti d'usignolo su cui non tenderà la mano Ade, che tutto rapisce.


IV. di Lesbo, autore di una storia della Macedonia; 41* V. Un buffone, che alternava il serio al faceto
(σπουδογέλοιος) che prima era stato citaredo.